domingo, 27 de enero de 2019

LAS BANDERAS DEL TERCIO DE NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT






























LA BANDERA PERDIDA EN CODO Y RECUPERADA POR EL MUSEO TABAR (NAVARRA)












REQUETE CABALLERO LAUREADO DEL TERCIO DE NUESTRA SEÑORA DE MOTSERRAT (JAUME BOFILL-GASSET I AMELL)




REQUETE CABALLERO LAUREADO INDIVIDUAL DEL TERCIO DE NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT

Bofill-Gasset y Amell, Jaume. Barcelona, 29.VI.1915 – 8.V.1989. Requeté y caballero Laureado de San Fernando.




Era hijo de Juan Manuel Bofill-Gasset y Martorell, dedicado a los negocios familiares, y de su prima hermana Mercedes Amell Bofill.

Los tres hijos del matrimonio realizaron sus estudios en el domicilio familiar en Barcelona. Al comenzar la Guerra Civil, Jaime se alistó en el Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, que se había organizado en el mes de septiembre de 1936 con voluntarios catalanes, mientras su padre se unió al ejército "nacional" en el Valle de Arán y el resto de la familia se trasladó a Italia primero y a Fuenterrabía posteriormente.

Iniciada la ofensiva republicana en su avance hacia Zaragoza, los 182 componentes del Tercio de Requetés recibieron la orden de defender a toda costa las posiciones que rodeaban el pueblo de Codo, que en la madrugada del 24 de agosto de 1937 fueron atacadas por fuerzas enemigas compuestas por unos ocho a diez mil hombres, dos baterías de artillería y gran número de morteros y ametralladoras.
Resultando muy difícil la resistencia por falta de medios, se acordó entonces mandar un enlace al jefe del sector para comunicarle la situación crítica en la que se encontraban, así como la escasez de municiones y personal, presentándose voluntario para tan difícil y arriesgada misión el requeté Bofill, que no dudó en salir sin armamento, al objeto de evitar que cayese éste en poder del enemigo al tratar de atravesar sus líneas. Se proveyó después de armas conquistadas en lucha cuerpo a cuerpo con el enemigo, desviándose de su camino e internándose en unos olivares, a través de los cuales consiguió llegar a Belchite, tras numerosos incidentes.

Ya en este último pueblo, se unió a sus fuerzas defensoras, tomando parte muy activa y destacada en las luchas mantenidas con los sitiadores del mismo, resultando herido tres veces y no consintiendo su evacuación. Caído, al fin, prisionero, fue condenado a muerte, pero, conmutada la pena, al liberarse Cataluña pasó a un campo de concentración en Francia, de donde se fugó y regresó a España, haciendo su presentación en la unidad a la que pertenecía.

La mayoría de las posiciones de Codo consiguieron resistir hasta las doce de la mañana del día 25, iniciándose entonces el repliegue a través de las casas del pueblo, hasta que la falta de municiones les obligó a tratar de romper las líneas enemigas para llegar a Belchite. El tercio sufrió un total de 136 muertos.

Sometida a juicio contradictorio la actuación del requeté Bofill, por orden de 16 de julio de 1943 fue recompensado con la Cruz Laureada de San Fernando, mientras el tercio recibió la Laureada Colectiva por orden de 12 de noviembre del mismo año.

Con motivo de la celebración del V aniversario de la liberación de Barcelona, el 26 de enero de 1944 tuvo lugar en el cruce de la Diagonal con el paseo de Gracia la ceremonia de imposición de la Cruz Laureada, siendo el general Moscardó el encargado de prender tal condecoración en la camisa del héroe. En el mismo acto se impuso la Corbata de San Fernando a la bandera del Tercio de Montserrat. Se reintegró a la vida civil y fue piloto de Iberia 



Un requeté, Caballero Laureado, don Jaime Bofill Gasset Amell, espigado, con botas de media caña, se pasea por Estella. Sobre el pecho, la laureada individual. Le asediamos:

- ¿Usted es carlista?
- De siempre.Mi padre, también.
- ¿Cuándo y cómo conquistó esa Laureada?
- En la acción de Codo, el 27 de agosto de 1937. Estaba con el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat cuando los rojos avanzaron para tomar Zaragoza. Nosotros, un tanto desperdigados por una serie de pueblecitos, les dimos la batalla. Nos cercaron y fue precisamente por ese querer tomar nuestras plazas insignificantes y flojas, por lo que no consiguieron su propósito. Al día y medio, no teníamos municiones. Pidieron un voluntario para llevar un mensaje a Belchite y salí yo. Mal que bien, después de atravesar su propia zona, volví con la respuesta, aunque había recibido dos heridas a la ida y tres al regreso. Invertí cuatro horas para ir y de tres a cuatro a la vuelta.
- ¿Cuántos quedan de aquella acción, de aquel Tercio?
- Creo que de los 43 que se salvaron entonces, viviremos ahora unos doce.
- ¿Hubo alguna otra condecoración?
- Si, el Capitán Salas Paniello, hoy General, también recibió la Medalla Individual.
- ¿En que proporción estaban?
- Unos tres mil,contra ochenta o noventa mil.
- ¿Le ha supuesto mucho la condecoración?
- Sí: en lo moral.
- ¿Cuándo se la impusieron ?
- El 26 de enero de 1943.
- ¡Le ascenderían!
- Sí. Me hicieron cabo, pués era boina roja sin distintivos.
- Pero, según mis noticias le sorprendió la guerra en zona roja.
- Efectivamente. Me fui a Francia y a los siete días conseguí llegar a España por Dancharinea, presentándome al General Mola con una carta del General de los Andes. Me pasé un mes de chófer, pero como yo no había venido para eso, conseguí llegar al frente.

Con él se encuentra su mujer, Vicki Lizárraga, hija también de un gran carlista: don Tirso Lizárraga, de Bearin. Pero ella había nacido en Filipinas y no tenía la menor idea de qué significaba la condecoración.

- Cuando una amiga fue a presentarnos, lo hizo señalando lo de la Laureada individual. Yo no sabía interpretar su valor.
- Entonces ¿qué fue lo que le atrajo?
- La persona. Él.

Al salir nos encontramos, también en la casa de Martinicorena con don Luis Costa Camps, Presidente de la Hermandad Nacional de Antiguos combatientes de Requetés en Cataluña. También él conoció la odisea. Eran compañeros de armas. Requetés los dos, y continúan requetés y compañeros.
- Agregue algo.
- Antes de que Jaime saliera voluntario para le empresa, ya había otros dos enlaces que murieron en el empeño. A este lo hicieron prisionero, pero pudo escapar y cumplir la difícil misión.
- Muchas gracias.

José Luis LARRIÓN A.
Reportaje gráfico de MENA.




















LA AUTENTICA LAUREADA DE JAUME


sábado, 26 de enero de 2019

Jeronimo Parera i Rosell (DIARIO DE CAMPAÑA DE UN REQUETE DEL TERCIO DE NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT)







Jeroni(Jeronimo) Parera i Rosell 

(Sant Sadurní, 1910 – Bot, 1938)

 fuentehttps://carlesquerol.wordpress.com/2015/06/18/localitzat-el-diari-de-guerra-inedit-del-soldat-nacional-jeroni-parera-rosell-sant-sadurni-1910-bot-1938-del-xampany-castellblanch/




Jeroni Parera i Rosell
¿Requeté del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat?
Muerto en BOT (Batalla del Ebro)


Als diaris i memòries de la Guerra Civil ja recuperats fa temps dels sadurninencs Adjutori Varias Gabarró, Magí Parera Parera, Josep Esteve Ràfols, Jordi Solà Sabaté, Joan Montagut Forns, Jaume Baqués Font, Francisco Viladoms Sabaté, Eusebi Budí Salart, Josep Borrell Vallespir, Joan Formosa Estragués i Pere Frigola Casellas, s’hi afegeix ara el diari personal de Jeroni Parera Rosell, de les caves Castellblanch de l’època. Formalment, es tracta d’un document molt semblant al diari d’Adjutori Varias, un quadern de butxaca de 10 x 5 centímetres amb una escriptura caligràfica gairebé microscòpica.
No conté grans relats però si el detall minuciós del periple que va seguir des del 30 de juliol de 1937 fins el 3 de juliol de 1938. Havia desertat el mateix 30 de juliol per incorporar-se a l’Exèrcit Nacional travessant la frontera per Coustouges ( a la comarca del Vallespir, de la regió del Llenguadoc – Rosselló dels Pirineus Orientals) i desplaçant-se després pel sud de França fins Hendaia. Des del primer moment el van integrar en el Tercio de Requetés de la Virgen de Montserrat.  ¡¡ESTO NO ESTA NADA CLARO DESPUÉS DE LEER LOS PRIMEROS PÁRRAFOS DEL DIARIO DE JERONI!!  Veo que lucha en la 3ª Brigada de Navarra y lucha en TERUEL (El Montserrat no estuvo en Teruel). ¡sigo investigando en la lista de caidos del Tercio!!
Transcric a continuació un fragment d’aquest diari: “30 de juliol de 1937. Surto de casa i em presento a la Caixa de Reclutes número 26, de Barcelona, cobro 10 pessetes i no hi torno. 31 de juliol. Surto de Barcelona en cotxe en direcció a Solsona i no podem travessar la frontera. Torno a Barcelona, a casa de la meva cosina Ramona. 1 d’agost. Ingresso a casa de la senyora Maria fins el dia 9 d’agost, el 10 dormo a Caldetes , l’11 arribo a Figueres on m’hi estic fins el 15. Sortim en tartana fins Crespià i dormim en un paller de Vilamitx després de tres hores de camí. El dia 16 a les set de la tarda iniciem la caminada junt amb dotze companys més arribant a França per Coustouges a les sis de la matinada del dia 17.
Aquest dia dormim a l’interior d’un autobús a Saint Laurent de Cerdans . L’endemà arribem a Perpinyà. El dia 27 arriba el meu germà Antoni i marxa el dia 30. El 2 de setembre junt amb Roig de Cervera i Canal de Girona ens tanquen a la presó per indocumentats fins el migdia del dia després. El 4 al matí surto de Perpinyà i al migdia arribo a Lourdes on a la tarda se celebra una magnífica processó de torxes. El diumenge dia 5 assisteixo a missa a la basílica i combrego. A la nit sortim, arribant a Saint Jean de Luz a les 6 de la matinada, després visitem la població i anem a dormir a un bon hotel . El dilluns 6 al migdia arribem a la Gran Espanya Nacional després de passar per Hendaia i formalitzar la nostra entrada per la frontera d’Irún. Sopem i dormim a l’Hotel Peñón a Fuenterrabía.
A les set del matí del dia següent ingressem a la caserna d’enginyers de Loyola. L’endemà el senyor Olivella m’avala i visito el Requeté Català i la seva família. El dia següent sortim de Loyola amb direcció a Burgos i a la tarda ingressem a la caserna d’Artilleria Ligera número 11, bateria 21, on em trobo el caporal Costa, Mauri i Armengol. El dia 23 faig la primera guàrdia a l’aeròdrom de Villafria, junt amb el Josep Mauri del Clot. L’1 d’octubre, Fiesta del Caudillo, assisteixo com espectador a la desfilada en honor seu i veig de prop al Generalísmo Franco, esdevenint una jornada de vertadera emoció i patriotisme.
El 4 d’octubre rebo 300 pessetes a través de F. Olivella i ell em custòdia un total de 825. Rebo també la maleta de casa, però amb roba d’estiu que no puc utilitzar. Compro dues samarretes que em costen 30 pessetes, una caçadora de pell que en val 88 i unes sabates de 22 pessetes. També compro unes venes que em costen 5’50, una tovallola que em costa 8, uns guants de 17’50 pessetes, dos parells de mitjons per 5’50, i uns pantalons usats de 24 pessetes. La Creu Roja em facilita com refugiat una camisa, un jersei, un joc de roba interior, un parell de mitjons i dos mocadors.
Dia 7 d’octubre. Juntament amb l’alferes Sanmartín i els soldats Bonmatí, Salmurri i altres som destinats a León en qualitat d’artillers. La maleta que em van enviar de casa la deixo sota la custòdia d’Ausencio Martínez Diego del carrer Avellanos, número 3 , baixos, de Burgos: o al seu poble d’Olmodillo de Roa (Burgos). El dia 9 a la tarda sortim de Burgos arribant a dos quarts de dotze a Palencia passant la nit en blanc a la pensió [ inintel·ligible]. El dia 10 ens quedem a Palencia d’on sortim en tren l’endemà a les 4 de la matinada, arribant a León a les 8. Un cop ens hem presentat a la caserna d’artilleria , ens envien en camioneta immediatament a la bateria 123 de Lauña. Aquesta bateria no existeix i aleshores el comandant Echevarría ens envia a Tarna, que està cremat pels rojos. Estem ja a Astúries i des d’allí ens envien a la bateria número 25, que es troba a la muntanya d’El Monte del Canto del Oso sota les ordres del comandant Acedo i del capità Sotelo . El 12 arribem al front i amb Salmurri ens destinen a portar unes mules. De sergent n’hi ha un de Barcelona, de la casa Papers Bachs , que és bon xicot i ens ajuda tant com pot. El dia 13 a Salmurri i a mi ens envien amb les mules a Tarna per recollir provisions i fem el camí de tornada de nit, molt a poc a poc, ja que és la primera vegada que m’he d’ocupar de conduir una mula. El dia i la nit del 14 els passem tots tres en una barraca de Tarna i els altres en una tenda de campanya molt justa. La meva adreça és Tercera Brigada de Navarra. Bateria 25. Grup de Muntanya. Tarna.
El dia 17 d’octubre, des de la muntanya més alta, disparem contra els rojos. Per primera vegada veig com 17 avions destrueixen una posició enemiga sembrant-la de bombes que ens permeten ocupar la zona una hora després. El 18 desmuntem el campament per traslladar-nos al poble de Bezamas, deu quilòmetres més avall. Per primera vegada trobem rojos morts. Allí ens retrobem amb els amics Mauri, Giralt i Enguix, els quals s’incorporen a la nostra bateria. Mengem i dormim en aquest poble. El 19 a les set del matí emprenem l’ascens a una muntanya de 1800 metres arribant al cim a la una del migdia després de moltes penalitats. Mengem i dormim al cim. El 20 baixem i després de tres hores de camí arribem a Orlet on mengem per després reprendre la marxa en direcció a Bueres, situat a 5 quilòmetres, on sopem i dormim. El 21 marxem cap a Marea, a 10 quilòmetres, descansant a las Cuevas on ens assabentem de la caiguda de Gijón. El 22 sortim cap Infiesto, a 12 quilòmetres, menjant i dormint a Navas on arribem a les 8 de la nit. Tot el dia ha plogut i he arribat extenuat.
El 23 al mati segueix plovent i al migdia retrocedim en direcció al poble de la Cienrra on ens instal·lem els dies 24 i 15, plovent de forma intermitent. El 26, sortida a dos quarts de nou en direcció a Ribadesella , aturant-nos menjar a Villamayor, a 16 quilòmetres del punt de sortida. Quinze quilòmetres després, mengen i dormim al poble de Arriondas. Tota la caminada ha estat un passeig, entre pomeres i castanyers. A pocs quilòmetres hi ha els Picos de Europa completament nevats. El sopar d’avui l’hem celebrat a la Fonda la Asturiana amb la beguda corresponent. Hi érem Salmurri, Bach, Azpillaga, l’andalús Eustaquio i jo. Hem dormit en un xalet abandonat. El 27 sortida a les 8 del matí per acabar de fer els darrers 22 quilòmetres fins arribar a Ribadesella. Allí mengem en una fonda i dormim en una residència d’avis. Durant tot el recorregut ens trobem amb els ponts destruïts pels rojos i podem continuar avançant gràcies els ponts que sobre la marxa han construït els nostres enginyers. El 28, després de carregar el nostre bestiar en un tren marxem a les onze menys deu arribant a Torrelavega a les 6 de la tarda. Allí canviem de tren en direcció nord arribant a Burgos a les dues de la tarda del dia següent, ingressant a la nostra caserna. El 30 rebo una carta del meu germà Antoni i l’escric a Pamplona i Ribadesella. Descanso els dies 30 i 31 i li demano al Sr. Olivella que m’enviï 425 pessetes. També escric a Barcelona.
L’1 de novembre guàrdia. El 12 de novembre va venir l’Antonio a Burgos i em va lliurar 175 pessetes. El 13 amb Mauri i Bonmatí anem a San Sebastián i dormim a l’Hotel Colón. Allí ens assabentem de la vinguda de Josep Montserrat, Adjutori Varias i Xavier Planas al Requeté Català. Ens hi quedem fins el 17. Dia 3 a la caserna. Dia 4. Rebo del senyor Olivella la quantitat de 425 pessetes a través del Sr. Rierola de Vic. Li queden en custòdia 400 pessetes. Li deixo a Ramon Buixaderes [inintel·ligible] 25 pessetes quan em ve a veure amb l’amic Miquel Prat. Dia 5 a la quadra, molt dolent. El dia 15 se’m lliuren 200 pessetes, per tant queden en custòdia 200. A San Sebastián em trobo amb Paco Llopart, Magí Raventós i Santiago Comas. Torno a Burgos on m’hi estic fins el dia 24 i em donen el mosquetó Número G – 7535. 25 de novembre. Peso 78’5 quilos. El 24 a les 6 de la tarda sortim de Burgos en camió en direcció a Pamplona que es troba a 205 quilòmetres. Arribo gelat. El 26 trobo l’Antonio , el 27 a Nadal i el 30 em castiguen a la quadra. Ahir era Sant Sadurní i aquí també va ser festa. 4 de desembre , Santa Bàrbara, festa de la nostra patrona. Per primera vegada combrego a Espanya, és un dia feliç perquè rebo carta de casa. El 5 em trobo l’Adjutori i el 8, dia de la Puríssima, torno a combregar.
Tots aquests dies plou. Avui pugem en un tren de càrrega a les 10 de la nit i després de renegar i passar fred arribem a Casetas a dos quarts de nou, a Calatayud a les dotze i a Arcos de Jalón a les set del vespre. Dormim bé. El 10 al matí segueixo renegant, em trobo amb catalans coneguts a Burgos. Arriben trens d’italians. A Pamplona ens instal·lem a les escoles Ave Maria del barri de La Rochapea. El 10 a les quatre sortim d’Arcos per cobrir 23 quilòmetres fins Azcamellas passant per Medinaceli. Carretera de Zaragoza a Madrid. Dormim en una escola d’una cabuda per a setze nens. L’11 neteja i descans.
El diumenge 12 quan ens llevem ho trobem tot blanc, és la primera nevada de l’hivern. És extraordinari el moviment de trens i camions que es produeix aquests darrers dies. Aquí a Arcos ens trobem a la província de Soria, fa molt fred i el terreny és molt àrid i pobre. No es veu un sol arbre fruiter ni cap hort, tot és blat i cereals i les cases es veuen pobres i velles. Després de dinar portem les mules a uns corrals que es troben en un turó situat a tres quilòmetres. El 13 torna a nevar una mica i tenim de netejar i abeurar les mules. A la nit sopem a casa del sagristà i ens mengem un conill. El 14 sopem mig conill a casa del mestre del poble. El 15, molt moviment d’aviació. Els dies 16, 17, 18 i 19 sense novetat. El diumenge dia 20 no oïm missa i a la tarda anem a Medinacelli que es troba a sis quilòmetres, ens fem fotos davant l’arc antic i comprem provisions ja que el menjar que ens donen és insuficient. Durant aquests dies ha continuat nevant i ha fet molt fred. Avui també hi ha hagut molt moviment d’aviació. El 21 hi ha molta boira i ens arriba l’ordre de preparar-nos per marxar. Quan tornem de la muntanya plens de fang ens diuen que se suspèn la sortida i ens posem molt contents […].
El 23 és un bon dia per mi ja que a Giralt, Enguix i a mi ens treuen la responsabilitat de la mula. Estic de sort. Al migdia i la nit celebrem el Nadal a casa del tio Sotera i quan ja ens havien ordenat marxar es torna a suspendre la sortida. El 24 a la tarda per fi marxem en direcció a l’estació de Salinas de Medina , a 1032 metres d’alçada. Passem la nit de Nadal en un vagó de càrrega i sense sopar. El dia de Nadal tampoc esmorzem i passem molt fred. Seguim la ruta en tren de Salinas a Calatayud i d’aquí per la línia de València passem per Calamocha. Mengem a les tres de la tarda. A l’arribar a Villafranca anem a dormir sense sopar a l’interior d’un vagó. Hi ha poc espai i això ens obliga a passar la nit asseguts amb els peus congelats.

EL 26, sense esmorzar, sortim en direcció a Santa Eugenia. Baixem del tren a Cella i comencem a caminar sota el bombardeig de l’artilleria enemiga. Cauen a prop molts obusos, es veu molta aviació i sentim el soroll de les bateries antiaèries. A les 4 marxem a peu en direcció a Gea, un poble situat a 9 quilòmetres de distància. Avui m’han fet assistent suplent dels alferes i he pogut dormir junt als oficials en un paller. El 27 continua [actuant] l’aviació. A les 7 del vespre sortim a peu camps a través fins arribar a un campament a dos quarts d’una de la matinada. Fa un fred que pela i hem d’intentar dormir al ras. Impossible, m’he passat tota la nit prop del foc. El 28 sortim a les cinc de la tarda i ens veiem immersors de lluny en un fort tiroteig. Arribem a les 9 i dormim en un paller mig destruït. A les 5 de la matinada situem les peces d’artilleria en el seu lloc i a les 8 es generalitzen les operacions amb un fort atac per part nostra. L’aviació també actua. A les 10 de la nit marxem cap a una altra posició. El 30 tornem a marxar cap a una altra posició. El 31 la nostra artilleria ens bombardeja [per error] i sortim il·lesos de miracle. Els rojos correm com llebres i l’artilleria no s’atura, El 31 avancem fins a un quilòmetre de Terol on hi ha un fort tiroteig. A la nit neva i passo la nit dormim a la tenda dels oficials”. ( El diari continua fins el 3 de juliol de 1938).



EL ÚNICO DESERTOR DEL TERCIO DE REQUETES DE NUESTRA SEÑORA DE MOTSERRAT ¡NO ERA CATALAN!





UN DATO QUE DA ESCALOFRÍOS

¡SOLO UN DESERTOR PERO NO ERA CATALÁN!.

ERA UN MALLORQUÍN  DE LOS 125 ADOSADOS AL TERCIO.



El día 21 de Octubre, según apuntes del Diario de Campaña del Tercio, un requeté se pasa al enemigo (EL ÚNICO REQUETE PASADO DEL TERCIO DE MONTSERRAT). ¡Pero tiene una explicación! 


El día 10/9/1938, en plena Batalla del Ebro, llegan al Tercio 125 soldados de reemplazo de origen Mallorquín (Por petición de los mandos del Tercio) dada la similitud de los Idiomas Mallorquín y Catalán y buena parte de la cultura. Un soldado de Mallorca y mas concretamente del Puerto de Soller, cuyo nombre no debo aportar, se paso el enemigo por razones muy poderosas según me contó D. Joan Estades i Ensenyat (Carlista de Bunyola) que hizo la guerra con el Batallón Ciclista de Palma encuadrados también en la 74ºDivisión.   

Fue cuando el Tercio se encontraba en la zona del Molino de Farriol el 21 de Octubre del 1938 según el diario de campaña del Tercio. 

Según me contó D. Joan, al muchacho le habían fusilado al Padre en Soller por sus tendencias Republicanas.  Para mi, Razón más que suficiente para que se negara a pelear en las filas Nacionales.

Parece ser que este señor acabo la guerra y volvió a su pueblo (PUERTO DE SOLLER) pero la presión social lo empujo a emigrar al extranjero en busca de mejores oportunidades, ya de mayor volvió a su pueblo de la paradisíaca Isla de Mallorca. Tuve la oportunidad de entrevistarle ya muy mayor , pero me pareció que nuestros sentimientos eran muy contrapuestos y no podían unirnos.






ITINERARIO DEL TERCIO NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT EN LA BATALLA DEL EBRO (LA BATALLA DE LOS 100 DIAS)





RECORRIDO DEL TERCIO DE MONTSERRAT EN LA BATALLA DEL EBRO ENCUADRADO EN LA 74º División (La Leona).


Se trata de un documento en fase de borrador (Con correcciones incluidas), pero que puede ayudar a muchos estudiosos de la Batalla de los 100 días ( LA MAS LARGA DE TODA LA HISTORIA DE LAS ESPAÑAS)

El Tercio llamado de URGENCIA del Frente de Extremadura llegan en TREN al Pueblo de BOT el día 28/7/1938 y sale de nuevo para Extremadura el 21/12/1938 una vez finalizada la Batalla, tirando por tierra todos los anhelos de los VOLUNTARIOS que ya luchaban y morían en sus tierras.  Muchos pudieron ver su casa o la de sus Padres al otro lado del río desde la posición  acampados en La Fatarella.

Además el traslado fue infame con tan bajas temperaturas y en camiones sin cubrir. Solo el calor humano de unos a otros les ayudo a resistir un cambio de Frente tan terrible. Les esperaba la BATALLA DE LA SERENA. ¡Un Tercio Muy machacado en combates continuos!




jueves, 24 de enero de 2019

REQUETE VOLUNTARIO Y FOTOGRAFO "NICOLAS ARDANAZ PIQUE"







Nicolás Ardanaz 

(Pamplona, 1910-1982)


REQUETE VOLUNTARIO NAVARRO
Y
FOTOGRAFO

Ardanaz se alistó voluntario durante la guerra civil. En julio de 1936 partió de Pamplona, con los Requetés, hacia Madrid. Quedó en Pamplona el negocio familiar. La cámara no, la cámara hizo la guerra con Nicolás. Sus fotografías de entonces, algunas de las cuales se publicaron en Diario de Navarra, recogen una parte del recorrido geográfico del soldado (Vitoria, Guadalajara, Madrid, Extremadura) y, lo que es más importante, de su peripecia en las trincheras o en el descanso. No quedan muchas de esas fotografías. 

Las fotografías de la guerra civil que hizo Nicolás Ardanaz producen cierta sorpresa. En el conjunto del archivo constituyen, desde luego, un pequeño mundo aparte. Se trata de imágenes vigorosas, atrevidas en lo formal, no muy distantes de otras que, desde ideologías opuestas, han conquistado un rincón en nuestra memoria.
Lastimosamente han llegado hasta nosotros sólo unos pocos negativos, bastante deteriorados. Pero aun siendo pocos, se pueden establecer conclusiones interesantes. Ardanaz era entonces un fotógrafo menos autocontrolado por normas estéticas que aún no tenía definidas. Se aprecian angulaciones atrevidas, tomas aéreas —la altura siempre le atrajo— y momentos emocionalmente intensos. Algunas imágenes presentan desenfoques de bulto, lo que hace pensar que se obtuvieron más o menos subrepticiamente.
La doble condición de soldado y fotógrafo confiere a estas imágenes un valor muy especial. No estamos ante un profesional que cuenta lo que ve desde fuera, sino ante una cámara que intenta transmitir desde dentro. A pesar de eso, el Ardanaz director de escena surge ya por un rincón y apunta hacia la anécdota emotiva (la carta que se escribe a la madre o a la novia, la peripecia del rancho, etc.), que tanto practicará años más tarde en territorios más amables.

(Francisco Javier Zubiaur)


NICOLAS ARDANAZ